Contes que m'han inspirat (II)

L'home, que era vell i molt devot, acabava de morir. De seguida va pujar cap al cel i es va trobar davant de Déu. En aquell precís moment li va aparèixer la visió d'un camí ben llarg en què es veien dues rengleres de petjades que avançaven en paral·lel. Va entendre que el camí era la seva vida, que una de les rengleres de petjades corresponia a les seves passes, al llarg dels anys, i que l'altra tenia les petjades del Senyor, que caminava al seu costat. Mentre les observava es va adonar, amb un esglai, que en els moments de la seva vida en què havia passat per dificultats més extremes sempre desapareixia una de les rengleres de petjades.

Amb una gran tristesa es va adreçar a Déu i li va dir, "Senyor, he vist que m'heu acompanyat al llarg de la meva existència mundana, i que m'heu anat mostrant el camí. Us ho dec tot i us estic molt agraït. Però em dol veure que quan passava les pitjors dificultats Vós ja no estàveu al meu costat." Déu, se'l va mirar amb tendresa i li va respondre, "T'equivoques, fill meu. La renglera de petjades que veus que hi ha en els moments més foscos de la teva vida correspon a les meves passes. Les teves no hi són, perquè aleshores jo et recollia i et portava en braços. És així com vas poder superar aquelles èpoques en què estaves tan desesperat."

(Adaptat de Martine Quentric-Séguy. Cuentos de los sabios de la India. Paidós: Barcelona, 2007.)

Enric Corbera

Tu ja ho tens tot, no has de fer res. No necessites millorar o superar res. No hi ha res per purificar, santificar o consagrar. No hi ha res per aconseguir, res que hagis de demostrar. No es tracta de no fer res. Més aviat, es tracta de fer allò que sentis que has de fer, sense convertir-ho en una motivació, en un camí especial, en un dogma, en una idolatria. En la teva essència ho ets absolutament tot, però en el teu somni estàs desterrat, per això creus que has de fer alguna cosa per tal de ser grat al teu Creador. No ets conscient que formes part d'Ell i Ell de tu. No hi ha dos, només hi ha U que s'expressa en una diversitat infinita.

                                                                    ***

No és un error crear la dualitat, l'error és oblidar que és una experiència que ens permet prendre consciència plena de qui som realment. És una experiència de jugar a no-ser per a saber que tots i cadascun som l'Ésser que s'expressa a Si Mateix a través d'una infinitud de consciències.

L'error és oblidar que procedim de la Font, que sempre estem connectats a Ella i que és Ella la que ens alimenta i ens dóna vida. [...] 

Recuperar la consciència que tots som un i que som aquí per experimentar-nos a nosaltres mateixos a través dels nostres consemblants, és el camí que ens porta a despertar i a canviar les nostres relacions, les omple de pau i de comprensió. Aleshores, portem a la consciència la veritat universal que no hi ha un jo i un tu, sinó que jo sóc tu.

                                                                    ***

Hem d'estar en el món, però sense ser del món.

                                                                    ***  

La ment no sap que allò que veu i interpreta és tan sols una projecció, la qual manté una relació directa amb el nostre estat mental. Veiem allò que hi ha en la manera en què ho volem veure. La percepció i la identificació amb ella són la clau de tots els problemes del món.

Sense percepció no hi ha identificació. La identificació ens posiciona, ens polaritza, i així creem automàticament una fortalesa per a defensar la nostra posició mitjançant arguments, idees i creences que li donin suport.

La immensa majoria de les persones no qüestiona la seva percepció. Més encara, estan plenament convençudes que allò que perceben és tal com ho veuen. [...] "La percepció selecciona i configura el món que veus. Literalment, el selecciona tot seguint les directrius de la ment." "La percepció és una elecció, no un fet." (Un curs de miracles). [...]

Si observéssim tota situació que tingui una certa càrrega conflictiva (i sabrem que la té per una pèrdua de pau, una punxada de dolor o un malestar) des de la distància i sense prendre una determinada posició, sabríem que podem escollir. Sempre tenim l'opció de seguir recte en la direcció que ens ha portat fins aquest moment, o bé reflexionar i canviar els nostres pensaments en relació a allò que ens envolta.

La primera elecció ens portarà a situacions repetitives, a obtenir més d'allò de sempre, encara que els personatges que són a l'escenari siguin diferents. La segona opció és una alternativa en què comences a fer-te responsable de tot allò que t'envolta. Comences a ser conscient que tu ets la causa d'allò que es presenta repetidament davant teu, a través de programes que has heretat, incrustats en forma de tabús, creences o dogmes.

Per superar la percepció simplement cal transcendir-la mitjançant el no posicionament i l'absència de judici. Molts diuen que no jutjar és ben difícil, i en certa manera tenen raó. La dificultat rau, precisament, en el prendre posició, en la identificació amb una postura, la qual ens porta irremissiblement a jutjar aquells que no pensen o no es posicionen com ho fem nosaltres.

                                                                      ***

Si no t'agrada allò que reps, canvia allò que dónes.

(Text adaptat de Yo soy tú. La mente no dual. El Grano de Mostaza, Barcelona: 2016.)

Contes que m'han inspirat (I)

El prior del monestir havia acabat de desenvolupar unes ensenyances davant dels monjos de la comunitat. Els monjos van sortir de la sala pensarosos i, un cop a fora, van començar a discutir entre ells sobre el significat precís d'allò que acabaven de sentir. De seguida es van formar dos grups amb interpretacions força oposades. Tant era així que, un cop els dos grups es van separar, un monjo del grup més bel·ligerant va decidir anar a visitar el prior per demanar-li humilment que li digués si la seva interpretació de les ensenyances era correcta.

El prior el va rebre i el va escoltar amb atenció. En acabat, i després de considerar-ho breument, li va dir que tenia raó. El monjo, tot satisfet i agraït se'n va tornar cap al seu grup i els va explicar que ells tenien raó. Un monjo de l'altre grup se'n va assabentar i no va poder evitar de córrer a visitar el prior per tal de plantejar-li la seva interpretació, atès que no tenia pas cap dubte que era la correcta. El prior, també se'l va escoltar amatent i, en acabat, després de sospesar-ho durant uns instants, va dir-li que tenia raó.

Quan aquesta notícia va arribar a oïdes dels monjos del primer grup, no se'n van poder estar i van retornar esvalotats cap a la cel·la del prior. Després de saludar-lo amb una reverència i demanar-li excuses per tantes interrupcions, el portaveu del grup va dir-li: "Pare, abans hem vingut a trobar-vos dos de nosaltres amb interpretacions diferents, del tot oposades, sobre el significat de la vostra lliçó d'avui, i ens heu donat la raó a tots dos. En aquí hi veiem una contradicció! No és així?" El prior, novament se'l va mirar amb interès i tot seguit li va respondre amb un somriure, "També teniu raó!"

Exercici

Al llarg d'aquest exercici es tracta d'abandonar completament, encara que només sigui de manera provisional, la idea d'un jo personal, diferenciat i separat de la resta d'éssers humans, així com tots els termes que depenen d'aquest jo, com ara meu/meva o a mi. 

Això significa posar-se en el context en què si bé constatem la gran diversitat d'éssers humans que existeixen, reconeixem que més enllà de les diferències contingents (aspecte, cultura, creences, capacitats, gustos...) a tots ens mou sempre la mateixa finalitat, defugir el patiment i apropar-nos a la felicitat. De manera més o menys sensata i adequada (a vegades, molt poc sensata i adequada) tots i totes busquem això.

Entès així, no existeixen diferències substancials entre els uns i els altres. Tots som criatures d'una mateixa expressió o manifestació. De fet, aquesta unificació no només s'estén a tots els éssers humans sinó que abastaria tots els éssers sensibles. En aquestes condicions es fa evident que no té cap sentit que un ésser humà en perjudiqui un altre, simplement perquè en no haver-hi jo tampoc no hi ha uns altres que siguin essencialment diferents.

L'objectiu de l'exercici és anar més enllà de la simple comprensió intel·lectual que aquest jo amb què ens identifiquem és només un fantasma, una creença, d'aquesta manera podrem experimentar les conseqüències pràctiques que comporta integrar aquesta desaparició del jo en cada situació de la vida quotidiana.

Un cop eliminada la diferència que estableix el jo davant dels altres, el panorama es transforma radicalment. Tot esdevé molt més clar i simple. De fet, al llarg de l'exercici podrem comprovar que allò que sovint anomenem problemes acaben desapareixent. No pas per resolució, sinó per dissolució.

La proposta és, doncs, dur l'exercici a la pràctica, tantes vegades com es vulgui, però sempre durant un temps limitat i no gaire extens. No resulta gens fàcil mantenir-lo durant molt de temps. Mentre duri, he d'observar quines noves situacions es generen i quines són les respostes que sorgeixen quan interacciono sense les exigències d'un jo.

Vida espiritual (II)

Tot i la nostra determinació d'orientar-nos en la direcció del bé, un cop i un altre ens en desviem i acabem provocant una trencadissa. Pot ser que ens calguin moltes ensopegades abans no arribem a adonar-nos de què estem fent. Perquè es tracta d'això, de què fem, i no pas de què passa. La dificultat rau en què allò que fem (o pensem, o diem) sorgeix com una reacció automàtica de la qual en som molt poc conscients. Les rutines de la ment, generades per creences, anhels, frustracions o temors, estan tan consolidades que la voluntat de corregir-les no té prou força com per frenar la seva inèrcia. Quan ens n'adonem ja és massa tard; l'ego ha envestit o defugit allò que tenia al davant si li produïa aversió, o bé s'hi ha abocat si li produïa satisfacció. Tant en un cas com en l'altre, a cegues.

Davant d'aquests fracassos, la pitjor decisió que podem prendre és creure que no hi ha res a fer, que no podem canviar, que sempre serem així. La decisió apropiada passa per reforçar la paciència i la persistència. Condemnar-nos o castigar-nos només reforça allò que precisament voldríem deixar enrere. Convé aixecar-nos de terra una altra vegada i reprendre el camí. Si revisem com anàvem, la nova caiguda pot mostrar-nos on i com hem tornat a badar.

Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.

En l'àmbit espiritual tota resposta que no passi la prova de la compassió, de l'amor bondadós cap a un mateix i cap als altres, és una resposta equivocada.