Lemes

Dos lemes que sembla que condensen gairebé tot el camí són, "deixa anar" i "deixa que sigui (allò que és)". Com a recurs mnemotècnic, let it go & let it be.

Deixar anar és molt més important que conservar o afegir. L'explicació pot ser que allò que hi ha en el nostre centre, la consciència-testimoni o consciència profunda, no està mancada de res. No necessita ser protegida ni perfeccionada. En canvi, ens sobren totes les resistències als canvis.

Deixar que sigui allò que és, també resulta imprescindible per no allunyar-nos del moment present i voler substituir-lo per allò que ens agradaria que "tornés a ser", o allò que creiem que ara "hauria de ser". La realitat no escolta les nostres preferències. Ella és allò que ja és. No tot acaba aquí, però tot passa per aquí.

 

Swami Ramdas (II)

3. La vostra vida està destinada al servei dels altres. L'expansió de l'individu a l'universal només és possible quan el pensament de Déu governa la vostra ment, quan l'amor de Déu omple el vostre cor i la voluntat de Déu governa les vostres accions. Sempre que veieu algú, heu de veure no només la forma externa, sinó també la realitat que l'habita. Aquesta és la veritable visió. Només això us pot alliberar del sentit de diversitat i fer-vos adonar de la unió i la unitat de tota l'existència. No és només en persones santes i llocs sagrats on hauríeu de veure Déu, sinó en tot i arreu, fins i tot al mercat. Heu de sentir sempre la Presència Divina dins i fora vostre.

33. El que hem de renunciar és al sentit d'ego, la idea que nosaltres som qui fa les coses. Déu dins nostre és qui actua, l'únic senyor de totes les nostres activitats. Si dediquem totes les nostres accions a Ell, podem destruir el nostre sentit d'ego i trobar la nostra unió suprema amb Ell. La rendició no comporta cap canvi en el mode de vida extern, sinó una actitud correcta cap a ell.

54. Mentre la intuïció no hagi sorgit en vosaltres, us heu de guiar per la raó. Però la raó és susceptible d'equivocar-se. Perquè, quan la raó funciona, el sentit d'ego és present. Però quan la intuïció està treballant, el sentit d'ego és absent. Així, la intuïció us guia infal·liblement. La intuïció és la veu de Déu dins vostre.

(Thus Speaks Ramdas. Anandashram. Sharada Press: Mangalore, 2014.)

Unificació

De tant en tant, algú esmenta la dificultat que troba a l'hora d'adonar-se de l'activitat mental que, en forma de pensaments inútils o nocius (comparacions, judicis, suposicions, queixes, somieig...), el persegueix al llarg del dia. Què podem fer perquè s'acabin o, si res més no, disminueixin progressivament? La resposta no pot ser altra que estar prou atents. L'atenció els impedeix o els avorta tan aviat com sorgeixen. Ara bé, com ho fem per estar atents? Incorporant l'atenció seriosament, és a dir, de forma tan desperta com sigui possible i insistint sense defallir.

Una bona manera de consolidar aquesta atenció imprescindible és a través de la unificació. Unificar-se significa aquí integrar de manera coherent, en un tot, els nostres pensaments, valors, sentiments, paraules i actes. Vigilar que vagin en sintonia, que no es contradiguin, que estiguin alineats en una mateixa direcció perquè, quan no hi ha unificació anem desorientats i caiem fàcilment en el comportament reactiu. Aquí, novament, ens cal desplegar l'atenció conscient que esmentàvem abans. Aleshores, què ha canviat?

Canvia el fet que ara l'atenció la volem tenir present en tots els àmbits i circumstàncies del nostre dia a dia. No és quelcom que hagi d'aparèixer ocasionalment per vigilar un aspecte determinat, els pensaments, sinó que volem que ens acompanyi tothora i arreu. Volem passar a viure atentament, en lloc de continuar existint distrets.

Pot semblar que aquesta segona proposta ha de costar més que la primera, però no té per què ser així. Atès que ens reclama contínuament, no és fàcil que ens oblidem de l'atenció. Això sí, ve de nou i demana un compromís més gran amb nosaltres mateixos, tan ferm com sigui possible.

Si realment desitgem alliberar-nos del sotmetiment d'ara a la ment dispersa, no ens podem quedar amb la queixa buida "ui!, però és molt difícil..." (un altre pensament nociu i inútil). Posem-nos a la feina. Em fa l'efecte que més d'un cop ens hem esforçat de valent per aconseguir quelcom que potser era molt menys valuós. No és així?

 

Canvis

Hem pogut comprovar com gràcies —en bona part— a la meditació, s'han produït canvis en nosaltres i potser també al nostre voltant. Ara us proposo unes consideracions senzilles sobre això per tal que els canvis no esdevinguin un entrebanc.

En primer lloc, no tots els canvis presenten inicialment un aspecte favorable. Pot passar, per exemple, que ara ens resultin de més mal suportar certes actituds danyoses que reconeixem en nosaltres. Això pot semblar desencoratjador, però no és cap problema, és només una fase del canvi en qüestió que demana una certa paciència. No hi ha raons per decebre's.

Pel que fa als canvis que presenten un aspecte favorable, aquests sí que demanen més atenció. Convé no mesurar-los ni creure que són uns assoliments dels quals ens en podem enorgullir. La millor actitud és no pensar-hi ni parlar-ne, i deixar que segueixin el seu curs, sense posar-hi expectatives ni fer-ne cap seguiment. Alimentar pensaments com ara, "m'estic tornant una persona més amable/generosa/receptiva/tolerant..." condueix directament al fracàs. La raó és que neguen el seu oposat ("persona desagradable, egoista, freda, intransigent..."), el qual desitgem que desaparegui, però continua present en nosaltres. Aquesta negació de la realitat és una no acceptació i, com a tal, ens retorna implacable al patiment.

Una alternativa més apropiada passa per no voler instrumentalitzar la meditació, no voler-la posar al servei de la imatge de nosaltres que ens agradaria presentar als altres. Voler transformar la meditació en un recurs per a satisfer els nostres desitjos personals és com alimentar els porcs amb viandes exquisides amb l'esperança que esdevindran gurmets. No es tracta, doncs, de canviar cap imatge, sinó de reconèixer que totes les imatges són il·lusòries (no poden ser mai pures), desentendre'ns-en i continuar cap a dins, cap al retrobament de la nostra veritable naturalesa. Allà no sorgeixen reaccions danyoses i, sense necessitat d'imitar cap model ideal, les respostes que apareixen resulten adequades a la situació present.

 

Mirall

A l'hora de respondre a tot allò que sorgeix, hi ha una analogia molt utilitzada en la tradició zen. Es tracta del mirall. Entre les característiques del mirall hi trobem aquestes quatre que ens poden inspirar.

Acull tot allò que té al davant, sense rebutjar res.

No jutja ni manipula res del que es presenta.

No té intencions ni fa suposicions.

Els seus reflexos sempre són ara i no estan condicionats pel record de reflexos passats ni per l'anticipació de reflexos futurs.