Els núvols i el cel

Aquesta és una de les imatges tradicionals més usades per a presentar determinats aspectes relacionats amb la meditació.

La nostra naturalesa essencial, primordial, correspon al cel en un dia clar. Tal com el veiem aleshores, el cel ens apareix obert per totes bandes, homogeni i sense límits. Els núvols, siguin inofensius o amenacin tempesta, no són el cel. Estan en ell durant un temps: creixen, evolucionen i es desfan. Els núvols no poden canviar el cel. I sabem que, per damunt dels núvols, sempre continua el cel.

Quan algun estat mental s'imposa en mi, el cel que sóc es comença a tapar. Mentre aquests núvols hi siguin, estaré ofuscat. La ment quedarà reclosa en un espai molt més estret, perdrà l'obertura i la transparència que li és pròpia. La manca d'atenció fa que molt sovint confongui els núvols amb el cel. Aleshores, la situació pot tornar-se problemàtica en qualsevol moment, perquè els núvols són inquiets, inestables. Quedo a les mans d'una dinàmica externa en la qual no puc intervenir. Perdo la lucidesa i la pau. Escapço la llibertat.

Tot i això, convé tenir present que els núvols formen part del potencial del cel, de la seva capacitat creadora i transformadora. No són doncs, elements estranys, aliens. De la mateixa manera, tot allò que succeeix en la ment és manifestació de les seves facultats. Ens cal acceptar-ho amb equanimitat, tal com acceptem la presència dels núvols.

Poder recórrer a aquesta analogia ens ajuda a no oblidar del tot, tant en els moments més difícils com en els moments de més eufòria, el caràcter insubstancial, relatiu i finit que tenen tots aquests trastorns, al marge del seu signe i de la intensitat amb què els experimentem.