28 de set. 2013

El sentit del no-jo (II)

Convertir la via del no-jo en una altra doctrina filosòfica seria un error greu. El no-jo no és cap port segur on arribar per a refugiar-s'hi. No hi ha cap refugi a fora, però tampoc no hi ha res de què fugir. Avançar per aquesta via de negació dels absoluts permet deixar anar identificacions que, tot i ésser imaginades, tenen efectes ben reals. En l'horitzó, doncs, no ens espera pas la identificació amb el no-jo.

Els mestres i les mestres ens asseguren que es pot comprendre de manera completa i instantània ara mateix, però per a una immensa majoria de nosaltres es tracta d'un treball i un procés de desgast que pot ser llarg, i que parteix necessàriament— del jo en què ara estem instal·lats. El pes que arrosseguem és ben feixuc; no obstant això, i paradoxalment, ens resulta impossible deixar-lo anar de cop. L'ensinistrament rebut durant anys potser ha estat molt intens i ara la por al canvi ofereix molta resistència.

Malgrat tot, en aquest procés el silenci flueix i va guanyant terreny a mesura que disminueix la necessitat de donar satisfacció al jo, quan abaixem les defenses personals i anem abandonant la idea de controlar sempre les situacions. Les dualitats i les divisions es difuminen progressivament segons les opinions i les creences van sortint del mig del pas. Això sí, les ensopegades i les caigudes no ens abandonen. És per això que sense una determinació ferma resulta molt fàcil caure en el desànim i abandonar el camí o bé conformar-nos a assaborir i exagerar els petits avenços.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada