Integració

Com integrem la meditació en la nostra vida? Com evitem que quedi només en una nova activitat afegida a les moltes altres en què ocupem el dia? 

Durant les estones de meditació (formal) en què estem asseguts és bastant probable que puguem veure moltes coses amb força claredat. Com ara la tirania del jo, la qual es manifesta, per exemple, en les pors i inseguretats en què estem immersos, juntament amb les reaccions equivocades que les acompanyen, o les caigudes i recaigudes constants en la còlera, el neguit o la frustració. Quan ens aixequem i tornem al brogit del món, la lucidesa que havíem experimentat desapareix o queda molt enfosquida durant estones llargues. El contrast ens pot resultar tan gran que difícilment puguem dur a la pràctica els possibles bons propòsits que hagin sorgit de les estones de meditació. Com podem salvar o escurçar aquesta distància?

Pot succeir que durant molt de temps l'efecte més notable de la meditació —mentre no estem meditant— sigui un adonar-se amb més claredat de la tirania abans esmentada, del patiment que en resulta. Aquesta presa de consciència punyent, potser per primera vegada, de l'estat en què ens trobem, ens pot fer pensar que no només no avancem sinó que, de fet, estem retrocedint. Allò que podem esperar de la meditació és que siguin més patents les nostres misèries? Ens ajuda burxar en les nafres?

La sortida d'aquest avenc no passa per explorar més cap a dins. Cal, tot al contrari, orientar-se cap a fora d'un mateix. Necessitem més obertura, més espai des del qual poder contemplar cada situació en el moment present, amb més perspectiva, amb una visió més panoràmica. Es tracta de permetre que la realitat es manifesti sense que el jo s'hi interposi. Les vegades en què ho aconseguim notem, alleujats, que la situació que vivim no conté el pes que abans havíem de suportar. Som part de l'escena que es presenta en lloc de ser qui l'ha de sostenir en braços. Per desgràcia, aquest moviment alliberador se'ns oblida molt sovint. No el tenim integrat en nosaltres i, encara que ens sembli estrany, som incapaços de recordar-lo i recuperar-lo quan més ens cal. Només la confiança, fruit de la comprensió i la pràctica pacient sense fites ni expectatives, pot operar la transformació que ens salva. El malestar present no ha de ser rebutjat, ell constitueix sempre el punt de partida que més ens convé. Actuarem sàviament si en lloc de reprimir aquesta energia la utilitzem de forma adequada.