"Hem de saber contemplar. Sempre que els ulls, les orelles, el nas, la boca, el cos o la ment estableixen contacte hem d'estar serens i ser prudents. Quan sorgeix el patiment, qui pateix? Per què ha sorgit? Si tenim por del patiment i no volem mirar-lo a la cara, on ens hi podrem enfrontar? Si sorgeix el patiment i no volem adonar-nos-en, com podrem actuar sobre ell? Alliberar-se del patiment significa conèixer la sortida del patiment. No significa fugir-ne sempre que es presenta. Si fugim, ens emportem el patiment en la fugida."
"L'ensenyament que més costa d'entendre a moltes persones, i que xoca més amb les seves opinions, és l'ensenyament del deixar anar, o d'actuar amb una ment buida. Quan volem concebre això en termes comuns ens confonem i podem pensar que significa fer tot allò que ens vingui de gust. Es pot interpretar així, però el seu significat s'acosta més a aquesta descripció. Imaginem que algú arrossega una pedra molt pesant. Al cap de poc s'adona de l'esforç que fa, però no sap com deixar-la anar. Per tant, segueix endavant amb ella. Si algú li diu que la pot deixar anar respon, "Si la deixo anar no em quedarà res". Encara que senti tots els beneficis que obtindrà si l'abandona, continua pensant, "Si la deixo anar no em quedarà res". De manera que continua tirant de la pedra fins que arriba a quedar exhaust i ja no pot ni aguantar-se dret. Aleshores, la deixa anar."
"Atenció conscient és coneixement. Què estic pensant ara mateix? Què estic fent? Què porto amb mi? Observem aquestes coses, observem com vivim. Si practiquem així, la saviesa podrà sorgir. Observem i investiguem sempre, en totes les situacions. Quan sorgeix en la ment una impressió que ens agrada, ens adonem que ens agrada; no li atribuïm cap substància. És tan sols alegria. Quan sorgeix la tristesa, ens n'adonem, també; i sabem que ser indulgent amb la tristesa no és el camí de la persona que medita.
Aquí tenim allò que anomenem separar la ment de la sensació. Si som intel·ligents no ens aferrem, deixem que les coses siguin com són. Esdevenim "algú que sap". La ment i la sensació són com l'oli i l'aigua: poden estar en la mateixa ampolla, però no es barregen. Fins i tot quan estem malalts o patim podem conèixer la ment com a ment i la sensació com a sensació. Identifiquem els estats penosos o plaents, però no ens hi identifiquem. Ens quedem només amb la pau, una pau que habita més enllà del malestar i de la satisfacció."
(Textos adaptats de Food for the Heart. Ajahn Chah. Boston: Wisdom Publications, 2002.)
"Atenció conscient és coneixement. Què estic pensant ara mateix? Què estic fent? Què porto amb mi? Observem aquestes coses, observem com vivim. Si practiquem així, la saviesa podrà sorgir. Observem i investiguem sempre, en totes les situacions. Quan sorgeix en la ment una impressió que ens agrada, ens adonem que ens agrada; no li atribuïm cap substància. És tan sols alegria. Quan sorgeix la tristesa, ens n'adonem, també; i sabem que ser indulgent amb la tristesa no és el camí de la persona que medita.
Aquí tenim allò que anomenem separar la ment de la sensació. Si som intel·ligents no ens aferrem, deixem que les coses siguin com són. Esdevenim "algú que sap". La ment i la sensació són com l'oli i l'aigua: poden estar en la mateixa ampolla, però no es barregen. Fins i tot quan estem malalts o patim podem conèixer la ment com a ment i la sensació com a sensació. Identifiquem els estats penosos o plaents, però no ens hi identifiquem. Ens quedem només amb la pau, una pau que habita més enllà del malestar i de la satisfacció."
(Textos adaptats de Food for the Heart. Ajahn Chah. Boston: Wisdom Publications, 2002.)
La imatge d'algú que arrosega una pedra és molt encertada. Jo mateix em sento carregant un pes molt gran i feixuc, que em fa por deixar anar. Em fa por perdre alguns dels beneficis que m'aporta aquesta tasca, gaudir de certa qualitat de vida que penso em proporciona.
ResponEliminaEn realitat, si hi penso bé, em sembla que podria prescindir d'algunes coses. Però d'altres persones depenen de mi i em sento responsable.
Aquest garbuix em fa viure malament i mantenir aspectes a la meva vida que voldria deixar anar.
D'altra banda, seguint altres entrades del blog, segurament és que no sé distanciar-me de les meves accions.
Seguiré pacientment practicant i llegint.
Gràcies, David.
EliminaFins on hem d'arribar amb la responsabilitat que tenim davant de persones que, en una mesura o altra, depenen de nosaltres? Aquesta pregunta no admet pas una resposta directa. I sigui quina sigui la resposta, no pot pas ser deduïda de principis generals. També és fàcil que, prenguem les decisions que prenguem, si les coses no surten prou bé creguem que ens hem equivocat o que no hem fet prou. Estem atrapats, doncs? Veig que em caldria plantejar tot això en una nova entrada. Ho intentaré.