La pràctica és la lliçó (I)

La pràctica és la lliçó.
La lliçó és la pràctica.

Sóc a l'aula, explicant-me davant d'un grup poc interessat. M'adono que n'hi ha que parlen entre ells, o bé es miren el mòbil mig d'amagat. Segueixo endavant, fent com si no m'adonés d'aquests comportaments. Hi ha cares que expressen que no em segueixen o no m'entenen, però tampoc no pregunten. N'hi ha que no paren d'escriure sense aixecar la vista del paper. De cop i volta, d'entre el grup s'alça una veu i formula una ximpleria que poc té a veure amb allò que estic presentant. Se sent alguna rialleta i el murmuri es fa més patent.

Déus del cel! Però que m'està dient ara aquest. M'ha trencat el discurs i no veig per on començar per fer-li veure que està regant completament fora del test. Ho intento, però la seva mirada irònica m'indica que no m'escolta pas gaire. Encara no he acabat que ja em replica; no vol entendre res, només busca d'exhibir el seu enginy. He de sentir més disbarats. La calor ja em puja fins el pit i començo a notar l'opressió en els pulmons. Em contradiu sense saber de què parla. En fa broma d'allò que jo he dit i ho tergiversa. Més veus i rialletes en el grup. Sento la urgència de contestar per fer-lo callar d'una vegada. Sense ni adonar-me ja he deixat anar algunes paraules mentre ell continuar desvariant. Parlem tots dos alhora. Més tensió en el cos, mentre el cap no para de fer girar arguments, refutacions, exemples i contraexemples. Noto que apujo el to i m'embarbusso en la meva resposta; això m'irrita encara més. El patiment ja es fa insuportable...

                                                                * * *

Estic asseguda al coixí. Hi porto ja vint-i-cinc minuts sense poder-me centrar gaire estona seguida en la respiració. De seguida sorgeixen pensaments, assumptes no aclarits, feina no acabada, dubtes, queixes, penediments o preocupacions. Tenia previst estar-m'hi quaranta-cinc minuts, però tanta oposició m'està deixant exhausta. Em fa l'efecte que estic perdent el temps, però em comprometo a continuar tota l'estona que encara queda. 

Tot d'una comença el dolor. Sento opressió sobre el genoll, el maluc i el peu dret. Tot alhora. Només em faltava això. Intento no fer-ne cas i torno a posar l'atenció en la respiració. No funciona. El dolor capta tota la meva atenció. Ja no veig on refugiar-me. Què he de fer? Deixo la respiració i començo a observar el dolor (exactament on és, en què consisteix, com es desplaça o canvia de tipus, com varia en grau). Però el dolor continua. Tal com m'han explicat que he de fer en aquests casos, relaxo la part afectada. Semblava que la pressió volia afluixar una mica, però es revifa amb més fúria. On tinc ara l'atenció? El dolor s'ho ha menjat tot. El patiment ja es fa insuportable...