24 de nov. 2015

Jacques Philippe

Totes les raons que tenim per perdre la pau són males raons.

                                                            ***

La condició necessària i suficient per a la pau interior és la bona voluntat, un cor net. La bona voluntat no és la perfecció, la santedat plena, perquè pot coexistir amb vacil·lacions, amb imperfeccions, fins i tot amb faltes, però és el camí.

                                                            ***

La inquietud que ens provoca la manca de béns temporals materials, morals, o fins i tot, espirituals, o bé el temor de perdre'ls, ens allunya de la pau interior. Ens convé recordar que la mesura de la providència divina per a nosaltres és la confiança que tenim en ella.

                                                            ***

Per tal que l'abandonament sigui autèntic i engendri la pau, cal que sigui complet; que ho posem tot, sense excepció, a les mans de Déu. No hem de tractar d'organitzar res personalment, ni voler "salvar-nos" per nosaltres mateixos en cap terreny; sigui material, afectiu o espiritual.

                                                            ***    
                                                            
Sovint es produeixen fets en què correm el risc de perdre la pau interior, és el cas d'alguna persona propera que es troba en circumstàncies difícils. La compassió que sentim sol ser inquieta i confusa. Podem sentir preocupació i angoixa pel seu patiment, però no ha de ser motiu de desesperació. La nostra implicació en el dolor aliè a vegades prové més de l'amor propi que no pas d'un amor vertader cap al proïsme. No suportem el patiment aliè perquè tenim por de patir nosaltres.
Hem d'acompanyar les persones que pateixen i fer per elles tot allò que sigui possible humanament i espiritualment, és el nostre deure, però sempre en un clima d'abandonament i de confiança en l'amor de Déu.

                                                            ***

A vegades perdem la pau perquè ens sembla que no avancem prou pel bon camí, que tenim encara massa defectes. Però res no endarrereix tant el progrés en alguna qualitat com el desig de voler assolir-la de pressa. No només hem d'estar molt atents a allò que volem, sinó també a la manera en què ho volem.

                                                            ***

Una altra causa que ens fa perdre la pau és la incertesa, el desconcert que ens provoca haver de prendre una decisió que no veiem amb prou claredat. Ens agradaria ser infal·libles, no errar mai, però en aquest desig hi ha molt d'orgull i, també, el temor de veure'ns jutjats pels altres. L'única perfecció vertadera és la de l'amor. Quan no sàpigues què fer, pregunta a l'amor.


(Fragments adaptats de Jacques Philippe, La paz interior. Madrid: Rialp, 2014.)

2 comentaris:

  1. Estic d'acord en que el millor camí per ser és no voler res més que el que ja és. Qualsevol esforç que fem comença i acaba en el "jo", així doncs, millor si no intentem ser res més.
    Pel que fa a la meva experiència, l'acceptació és el millor aprenentatge que es pot fer.
    D'altra banda, un cor compassiu ressona amb el patiment dels altres. En això potser hi ha ignorància, però no orgull, al meu entendre. Estic també d'acord en que si hi ha Amor trobarem la resposta.

    Gràcies,
    Alba

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació26 de novembre de 2015 a les 16:42

      Gràcies, Alba.

      En l'escrit, l'orgull apareix en el darrer paràgraf, i allà es relaciona amb el desig de voler ser infal·libles, però no pas amb la compassió.

      Sí que diu el text que, a vegades, el trasbals desmesurat davant del patiment d'un altre pot ser més degut a un excés d'amor propi que no pas a l'amor cap a qui pateix. En l'existència humana el dolor pren formes diverses, i és inevitable, va associat a la nostra condició. Això vol dir que no pot ser defugit sempre. Convé, doncs, fer tot el possible per auxiliar els qui pateixen, però serenament. Ens ha de guiar la compassió, no pas la por i el rebuig que pot sorgir en nosaltres quan ens imaginem en la seva situació.

      Elimina