Va escriure el jesuïta indi Anthony de Mello que "la raó principal per la qual no trobem Déu és que el nostre desig d'Ell no és prou vehement". Crec que podem expressar la mateixa idea dient que la raó principal per la qual no ens lliurem plenament a la Vida és que no ens sembla que sigui quelcom prioritari. Més aviat ens sembla que mantenint-nos ben entretinguts amb les ocupacions pròpies de les nostres vides particulars ja podem anar passant. Perduts enmig de maldecaps, bregues i patiments sense fi, és clar; però anem fent. Qui dies passa, anys empeny. Donem per bo que hem de resignar-nos a un cert malestar de fons, malgrat les satisfaccions superficials, i que podem viure sense retrobar la Vida (sense Déu, diu de Mello).
Fins i tot quan estem més o menys compromesos amb una via espiritual, ens permetem de considerar-la quelcom afegit a les altres activitats quotidianes. No res veritablement urgent, essencial, sinó un interès complementari, que queda molt bé que hi sigui i que, a estones, ens dóna un cert consol o una mica de pau. Però la major part del temps s'escola perseguint desitjos secundaris, aquells que no poden eliminar el malestar, que només ens el poden fer oblidar durant una estona. D'aquesta manera no és estrany que no avancem gaire en el camí que (suposadament) volem seguir. El desig d'alliberar-nos no és prou vehement, no té prou empenta, i el resultat és que l'alliberament mai no arriba. Ens falta convicció i confiança. Aleshores, potser arribem a creure que el fracàs es deu al fet que no hem triat bé el camí, i que potser un altre encaixaria millor amb la nostra manera de ser. Potser sí, però sovint és un diagnòstic que defuig la nostra responsabilitat. La dificultat principal rau en nosaltres mateixos. Només la podrem superar si la reconeixem sense embuts i actuem en conseqüència.
Que el nou any ens permeti aplegar la força i la determinació que ens calen per estimar la Vida: amb gratitud i coratge, sense temors ni condicions. Perquè és només en ella on podem donar valor i sentit a la nostra existència i a la de tots els altres éssers.
Que el nou any ens permeti aplegar la força i la determinació que ens calen per estimar la Vida: amb gratitud i coratge, sense temors ni condicions. Perquè és només en ella on podem donar valor i sentit a la nostra existència i a la de tots els altres éssers.
De vegades intueixo que la veritable raó és la por... les pors. Tot i saber en el fons del cor que les satisfaccions superficials seran efímeres i que un cop s'hauran esvaït em sentiré pitjor que abans, una por irracional emergeix del fons de l'ésser quan estic a tocar quelcom revelador: un raig de veritat o un lloc buit que revela l'ésser
ResponEliminaGràcies, Anneta. Crec que la teva situació és també viscuda per moltes altres persones. En aquest sentit no és res inusual.
EliminaEns ha estat dit, i ho podem comprovar, que la por és deguda a la identificació amb el jo petit, el format pel cos i les facultats mentals. No volem abandonar la tirania d'aquest jo que és creu complet, separat i autosuficient. La ment no pot resignar-se a quedar desplaçada a un segon lloc i assumir el paper de servidora. D'aquí els dubtes i les pors amb què ens refrena. Certament ens cal demanar i esperar allò que anomenem la Gràcia. Mentrestant, podem treballar amb tots els nostres recursos per tal de fer-nos-en dignes. Aquest feina farà créixer la nostra confiança i, alhora, l'amor cap a allò que, esporàdicament, intuïm en nosaltres.
Moltes gràcies Josep Maria,
EliminaEs reconfortant saber que no estem totalment sols en aquest camí. De vegades, quan creiem que nedem a contracorrent oblidem què hem vingut a fer aquí, per això ens abandonem a la xarxa de l'anar fent, de qui dia passa any empeny... Per això, tot i que el camí és individual, va bé tenir companys de viatge.
Bon any 2016!
respecte a anar contracorrent que deia l’anneta ch.
ResponEliminapotser sí que aquells que cerquem seguir el camí espiritual anem “contradeterminadescorrents" gens menyspreables. jo proposaria de no ser ingenus ni heroics. és molt pesat anar a contracorrent molt de temps (de fet no sé si tan sols és possible fer-ho). jo proposo que de vegades ens podem deixar arrossegar per la corrent si com diu l’anneta ch “no oblidem què hem vingut a fer aquí”. i no sentir-nos culpables per això, ni desanimar-nos. sé que això que dic és discutible i per això ho dic.
penso que si no ens tapen la visió aquests sentiments negatius i si no oblidem el nord (o la direcció del riu en què volem anar) podrem identificar nous recursos en nosaltres i en els altres (potser decidim apropar-nos a la riba del riu i descansar i pensar millor els següents passos; potser apareix un tronc al riu que pot ser un perillós obstacle però també un improvisat vehicle de transport; o d’altres)
Anita,comparto contigo lo que has comentado anteriormente.Aunque más que miedo yo pienso que es "falta de valor".Vamos por la vida muy deprisa, intentando esquivar lo mejor posible los obstáculos que esta nos pone en el camino sucesivamente.Nos entretenemos con situaciones más o menos necesarias.Nos dejamos llevar por circunstancias,por momentos,por personas...,y un día de repente nos damos cuenta de que los años pasaron y de que aunque posiblemente por no decir seguro, ya no hay posibilidad de cambio alguno.Sobre todo por que normalmente no vamos solos por el río de la vida y todo giro de timón que queramos dar,va a tener que vérselas con nuestra conciencia.
ResponEliminaSiempre arrastraremos el miedo al juicio o desacuerdo del propio entorno.
También como tú has dicho Anita,es reconfortante encontrar personas a las que puedes transmitir tus pensamientos sin que te miren como vaca al tren.
Un saludo.