5 de març 2016

Res no canvia. Tot és diferent

Abans d'haver sentit a parlar de la meditació és molt habitual trobar-se en un estat en què ens identifiquem del tot amb el cos i amb el contingut dels nostres pensaments, les percepcions, els sentiments i les emocions. Aquesta és l'actitud ordinària, la que ens fa reaccionar constantment i de manera gairebé mecànica davant de tot allò que capta la nostra atenció.

Potser arriba un dia en què ens fixem en la meditació i comencem a practicar-la. Aleshores, de forma progressiva sorgeix una gran descoberta: jo no sóc allò que em passa, allò que penso, sento o percebo. A més, les coses tampoc no tenen per què ser tal com es presenten ja que, de fet, m'apareixen segons allò que jo projecto en elles. Aquesta descoberta va generant un canvi radical de perspectiva i d'actitud. Hem de reconèixer que ho capgira tot, tant pel que fa al món, com a la ment o a les relacions amb els altres i, sobretot, en relació a què (qui) sóc jo.

Si continuem per aquest camí d'exploració d'unes preguntes que havíem ignorat (qui sóc, què és un pensament, què n'he de fer de les emocions, què és real, què puc escollir i què em ve donat, estic sola...?) perquè ens semblaven trivials o absurdes, van perdent força certes idees que havíem incorporat i reforçat amb el pas dels anys, com ara la consistència de la identitat personal. Ens adonem que el jo social (o psicològic) amb què ens presentem és una construcció necessària, però que és quelcom sobreposat. Sobreposat a què (qui)?

Podem, doncs, observar amb més equanimitat tot allò que sorgeix, tot allò que ens afecta. Però les coses continuen sorgint i ens continuen afectant, tal com passava abans de començar a meditar. Què ha canviat en nosaltres? A banda dels beneficis ja coneguts que incorpora el fet de poder objectivar allò que experimentem, hi ha algun altre element nou, significatiu? Sembla que sí, un canvi fonamental és que, de mica en mica, creix la nostra capacitat de substituir l'atenció sobre el contingut dels pensaments per l'atenció sobre el procés en què sorgeixen. Aquesta diferència recol·loca el jo. Ara ja no és una identitat particular, perquè els continguts que apareixen ja no són allò essencial. El jo que observa deixa de tenir trets personals i perd consistència, es va tornant més difús. En el límit, resulta indestriable del sorgiment que reconeix. Ja no hi ha dos, observador i fenomen observat. Els dos es fusionen en l'observació que els engloba.

Veiem que res no ha canviat. Alhora, tot és diferent. El cercle s'ha tancat amb el retorn al punt de partida: l'existència, arran de terra, com a ésser humà. Però un ésser humà que ara sap que ho és tot en el corrent de la Vida, i res, fora d'ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada