Què he de fer?

A vegades ens trobem en situacions complexes en què no veiem gaire clar com hem d'actuar. Situacions en què sembla que es barreja allò que volem (sentim) amb allò que considerem correcte o adequat en una direcció o altra. El cas es pot complicar molt quan hi intervenen persones diverses d'àmbits potser diferenciats i amb les quals hi tenim relacions i lligams que no sempre són fàcils d'harmonitzar. Com podem decidir? Què ha de pesar més?

Els principis generals o les normes potser no ens ajuden gaire, perquè aquests principis i aquestes normes poden ser compatibles amb diverses opcions alhora. Ens aniria bé poder disposar d'algun recurs fiable que ens orientés clarament cap a una elecció determinada. A continuació presentem una proposta que està inspirada en la conveniència de viure sempre centrats en el moment present, conjuntament amb la força que té el pensament que la nostra existència és finita a l'hora de determinar què és allò realment important per a nosaltres.

El recurs a emprar, en forma de pregunta, seria aquest. Davant de la situació en què amb trobo ara, com actuaria (voldria actuar) si sabés que avui moriré? L'experiència mostra que apareix una resposta i que no triga gaire.

Quatre observacions que volen ser aclariments.

Primera, es tracta de deixar que sorgeixi una resposta a la pregunta sobre la situació concreta en què em trobo, no pas d'entrar en altres consideracions sobre com em sentiria davant de la mort imminent. Segona, no cal pensar tampoc en com és que sé que moriré avui. Tant és el motiu, podria ser una condemna a mort en un judici, la fase terminal d'una malaltia, el desenllaç en un segrest o qualsevol altra situació imaginable. Tercera, que aparegui una resposta a la pregunta no significa pas que ens resulti senzill de dur-la a la pràctica. Quarta i darrera. Aquest criteri de decisió pot no ser útil per a persones que estiguin molt tancades en elles mateixes. Les persones que estan gairebé del tot posseïdes pel rancor, l'odi, l'enveja, la supèrbia o qualsevol altra torbació greu és possible que davant de la presència de la mort sentin la necessitat d'actuar d'una manera encara més cega, més desesperada.

Aquesta és doncs la invitació. Com sempre, la seva presumpta validesa ha de ser contrastada en la pràctica. Això sí, no cal reservar aquest recurs per a ocasions especialment difícils. En el dia a dia ja sorgeixen moments en què sembla que quedem desbordats i reaccionem en consonància amb el malestar que ens domina. En aquestes ocasions, la pregunta pot també ser útil per avortar la dinàmica en què hem caigut (pena, irritació, ànsia, neguit, temor...), centrar-nos i poder respondre amb més consciència.

Oposats i contraris

Els dos termes, oposat i contrari, tendim a usar-los indistintament. El diccionari de l'IEC estableix que contrari significa "directament oposat, cosa que s'oposa radicalment a una altra", tot i que també indica que, en filologia i en filosofia, contrari vol dir que "presenta la major diferència possible respecte a un altre element del mateix gènere".

Quan utilitzem aquests dos termes donant per entès que l'oposició entre dos elements significa que s'enfronten i que existeixen per separat cadascun d'ells, estem donant un forma particular a la nostra experiència. Sense adonar-nos-en estem estructurant la nostra relació amb les coses del món a través d'una interpretació que no és pas un reflex neutre, directe, de la realitat. Així, per exemple, considerem el dia i la nit.

No hi ha dues entitats independents i contràries anomenades el dia i la nit. Hi ha un únic procés, relacionat amb el gir de la Terra sobre si mateixa, que comporta unes hores de claror natural, que anomenem dia, i unes hores sense claror natural, que anomenem nit. Però sense el dia no hi hauria la nit, i sense la nit no hi hauria el dia. D'altra banda, el procés és gradual, el pas de dia a nit i de nit a dia no és instantani; el dia i la nit estan entreteixits, es fusionen.

Les nocions dia i nit no ens resulten pas problemàtiques, ens podem entendre sense gaires dificultats, no ens cal filar prim. Observem, no obstant això, que hi ha altres oposicions que ens afecten molt més, ens condicionen per actuar d'una manera o una altra. Pensem, per exemple, en les oposicions, bo/dolent, just/injust, encertat/erroni o vertader/fals. Ens anem situant en allò que anomenem dolent, injust, erroni o fals, a mesura que ens allunyem d'allò que considerem bo, just, encertat o vertader. En cada cas, hi ha una única qualitat o propietat que es pot presentar en graus molt diversos.

Vist així, descobrim que no ens cal separar, rebutjar ni distingir res d'una manera absoluta, com si allò que anomenem dolent, injust, erroni o fals, tingués una existència ben definida i independent del seu oposat. Des del moment en què establim dos pols, els fenòmens flueixen oscil·lant de l'un a l'altre de maneres que, a vegades, no ens resulten comprensibles. La dificultat, però, no rau en allò que esdevé sinó en el marc d'oposició radical en què ho hem volgut encaixar.

Síntesi

El missatge fonamental de les diverses tradicions de saviesa es podria resumir així.

Trobem problemes i dificultats mentre assumim que hi ha algú (un jo) que sent que té necessitats que ha de satisfer, objectius a assolir, obstacles a superar, béns, orgulls o conviccions a preservar. Aquest patiment no acaba mai. Quan tot just es supera un episodi ja en sorgeix un altre. Continua perquè hi ha aquest algú que sempre es troba enmig de les coses; que creu que actua des d'un jo-sóc-aquest, un jo-sóc-així i un tal-cosa-és-de-tal-manera. En la mesura que aquest algú és dilueix, els problemes i les dificultats també ho fan. Perquè els uns i les altres són, precisament, el dolor produït per l'esforç inútil en la defensa d'una individualitat diferenciada i aïllada. El patiment només acaba del tot quan ja no queda res per defensar.

El missatge és prou clar. Però només una minoria hi para l'orella. D'aquesta minoria tan sols una fracció es decideix a considerar-lo. I només una part minúscula d'aquesta fracció és capaç de fer-se'l seu veritablement i canviar des de l'arrel la manera de viure. 

Com és que ens costa tant? El cas és que, encara que no ho vulguem, la identificació amb el cos i amb la ment superficial és tan gran que ens fa oblidar allò que voldríem tenir sempre present. Fins i tot quan hem percebut la claror que indica la sortida del laberint ens distraiem i retrocedim, o bé ens aturem a cavil·lar en alguna galeria fosca. 

Haver entès que hi ha una sortida no és suficient. Haver copsat algun raig de la claror, tampoc. Mai no estem sols, però cap persona ni cap doctrina no ens portarà fins a la llum. La força necessària per poder avançar amb determinació fins al final no és nostra, però ha de sorgir en nosaltres. Ens cal redreçar-nos després de cada ensopegada i seguir endavant; amb confiança, però deixant de banda tot desig que les coses ens vagin d'una determinada manera.

Des de dins (i II)

Parlar —i pensar— des del silenci vol dir fer-ho des del pit, en lloc de fer-ho d'una manera rutinària, des del cap.

Parlar des de dins et fa parlar sense córrer i sense voler apropiar-te de la conversa. Allò que dius ho dius des del teu ésser vertader, i no pas fent-te ressò d'algun estereotip que predomina, d'una emoció passatgera o d'opinions de segona mà. 

Les paraules que sorgeixen del silenci potser alguna vegada no són veritat, en el sentit formal del terme, però sempre són autèntiques i mai no resulten buides o agressives. No es tracta de cap impostura més o menys solemne o encarcarada, com la d'aquelles persones que sembla que utilitzen l'altre per escoltar-se elles mateixes.

No tothom és capaç de parlar des del silenci, perquè l'ego pot oferir molta resistència. Les persones que hi han arribat no passen desapercebudes i ens mostren que és possible.

Des de dins (I)

Una altra manera de formular-ho és, "Em cal percebre-ho tot des de dins." 

Des de dins significa amb la ment orientada cap a mi mateixa, i no pas enganxada als pensaments o bé seguint allò que m'arriba a través dels sentits. Quan la ment es dirigeix cap a dins, quan l'atenció queda centrada en la pròpia consciència (en la sensació nua d'existir), els sentits continuen operant, però les percepcions queden situades en un segon pla. En canvi, els pensaments desapareixen. Es tracta d'abandonar el director xerraire (que solem situar en el cap) i reconèixer la presència silenciosa (que podem retrobar en el pit). Seguir la respiració —o repetir un mantra— poden facilitar aquest desplaçament.

Una bona prova per a verificar si realment he girat la ment cap al meu interior és observar si hi ha reacció, en forma de valoració o judici, davant de les percepcions dels sentits. Mentre hi sigui, vol dir que encara estic abocada a l'exterior, demostra que l'atenció que hi he posat no ha estat suficient.

Aquesta vivència des de l'interior no és un posat, un canvi de perspectiva superficial, transforma completament la relació amb mi mateixa i amb el món. Això succeeix perquè silencio l'ego. Ja no permeto que em mantingui atrapada enmig de les seves creacions i els seus mecanismes. És equivalent, doncs, a fer callar la ment ocupada per l'ego. Aquest estat de no-ment no significa convertir-me en una mena de zombi. No impedeix pas que l'intel·lecte continuï operant, així com la comprensió o la intuïció. Certament, la memòria i la imaginació tampoc no desapareixen. Senzillament, es manté una distància entre el centre estable en què em trobo i les accions de tota mena que continuen duent-se a terme, a través meu, en funció de les circumstàncies que es presenten.

Mentre encara visqui identificada amb l'ego (el cos i la ment) l'objectiu a assolir és que es mantingui tothora aquesta vivència des de dins. En altres paraules, que la identificació sigui completa amb aquesta consciència serena que només observa. Mentre això no arribi, l'objectiu provisional és no oblidar-la del tot i recuperar-la immediatament quan m'adono que torno estar abocada a l'exterior. La constància aconsegueix que l'oblit esdevingui menys freqüent i de més curta durada.