Ping-pong

Quan es juga a ping-pong (o a altres jocs de pala o raqueta, com ara el tennis o el pàdel) es tracta de tornar sempre la pilota al jugador que hi ha a l'altre costat de la xarxa. Jugar a ping-pong, doncs, passa per mirar de retornar la pilota cada vegada que arriba al nostre camp. En el cas de la competició, no només retornar-la, sinó col·locar-la de tal manera que a l'altre jugador li resulti difícil fer el mateix i, en el millor dels casos, no pugui. Però considerem ara el cas de jugar a ping-pong sense competir.

La forma de vida que predomina entre nosaltres comparteix l'essència del jugar a ping-pong. Pilota que ens arriba, pilota que volem retornar. És a dir, reaccionem sempre davant de tot allò que ens afecta. Amb diversos graus i matisos, la reacció bàsicament és de tipus favorable, desfavorable o indiferent. La ment processa tot allò que li arriba i ho retorna després d'haver-ho passat pels seus filtres (els de cadascú).

Aquesta forma de conducta certament és molt útil en determinades circumstàncies on la supervivència demana una actuació ràpida i decidida. Per exemple, quan notem que ens cremem o davant d'una agressió física. També hi entren aquí comportaments com ara aturar-nos sistemàticament quan conduïm i apareix un semàfor amb el vermell il·luminat.

No obstant això, en la major part de les situacions ordinàries en què ens trobem cada dia, no cal ni la urgència de protegir la vida ni l'automatisme propi de la frenada davant del semàfor vermell. Podem retardar la reacció, podem deixar que la situació es desplegui tal com és, sense interferir-hi immediatament amb la interpretació apressada que hem improvisat o recollit de la memòria a partir d'experiències passades. Hi poden haver raons importants per a la pausa. Com ara, no tenir clar què convé més, o voler disposar de més informació o estar massa trasbalsats, nerviosos, cansats, tristos, enfadats o espantats.

No és obligat viure tothora com si juguéssim a ping-pong. Podem descansar, deixar anar la pala una estona i continuar més tard, quan hi vegem més clar i la reacció hagi guanyat consciència. Aleshores, ja no serà una reacció, haurà esdevingut una resposta.

Sri Ramana Maharshi (II)

Devot: Ja he entès que el Jo es troba més enllà de l'ego. El meu coneixement és teòric, no és pràctic. Com puc reconèixer el Jo en la pràctica?

Ramana Maharshi: Reconèixer el Jo no és obtenir quelcom que no hi era. El Jo sempre és present. Només cal abandonar el pensament "no he reconegut el Jo".

D: Aleshores, no s'ha d'intentar res.

RM: No. Aquest reconeixement és quietud en la ment, pau. No hi ha cap instant en què el Jo deixi de ser. Mentre encara hi ha dubtes, o la sensació de no reconeixement (visió clara) del Jo, calen intents per a desfer-se dels pensaments. Els pensaments són deguts a la identificació del Jo amb quelcom que no és el Jo. Quan tot allò que no és el Jo desapareix, roman el Jo [...]

Absència de pensaments no significa buidor. Hi ha d'haver algú que reconegui la buidor. El coneixement i la ignorància estan en la ment; sorgeixen de la dualitat. El Jo rau més enllà del coneixement i la ignorància. És llum, consciència pura. No és mai nou, correspon a l'eliminació de la ignorància, res més.

La buidor és el mal que resulta d'explorar la ment. La ment ha de ser arrencada, arrel i branques. Adona't de qui és el pensador, qui és el buscador. Roman com el pensador, com el buscador. Aleshores, tots els pensaments desapareixeran.

D: L'ego romandrà, el pensador.

RM: Aquest ego és ego pur, lliure de pensaments. Correspon al Jo. Mentre hi hagi identificacions equivocades hi haurà dubtes i sorgiran preguntes inacabables. Els dubtes tan sols s'acabaran quan s'acabi amb allò que no és el Jo. Estableix-te en el pensador. Només quan abandones el pensador apareixen els objectes a l'exterior i els dubtes en la ment.

(Text adaptat de Talks with Ramana Maharshi. Carlsbad, California: Inner Directions Foundation, 2000.)

Etty Hillesum

Pensant no arribaré mai enlloc. Pensar és una ocupació bonica i altiva quan s'estudia, però mai no es pot "sortir pensant" dels estats d'ànim difícils. Per a això cal actuar d'una altra manera. Hom ha de comportar-se de forma passiva i escoltar. Retrobar el contacte amb un trosset d'eternitat.

                                                                    ***

Aquesta és la teva malaltia: vols definir la vida amb les teves pròpies fórmules. Vols abastar totes les manifestacions de la vida amb la ment, en lloc de deixar-te embolcallar per ella. És possible ficar el cap en el cel, però no es pot ficar el cel en el cap. Vols crear cada vegada un món nou, en lloc de gaudir-ne tal com és.

                                                                    ***

Estar reconciliada amb la vida. No sóc jo, com individu, qui vol o ha de fer quelcom. La vida és gran i bona, fascinant i eterna. Quan es posa massa èmfasi en un mateix i hom s'agita i s'irrita, aleshores s'escapa aquest flux gran i poderós que és la vida.

                                                                     ***

Molt de tot allò que fem és, al cap i a la fi, només una imitació o una obligació imaginària, o una idea falsa, de com hauria de ser un ésser humà. L'única seguretat sobre com s'ha de viure i què s'ha de fer, només pot provenir de les fonts que brollen en les profunditats.

                                                                     ***

Tot forma part de la vida. Cal donar cabuda a totes les coses i considerar-la en la seva totalitat com una unitat per tal que en resulti un conjunt complet. Tan aviat com se'n vol excloure o negar alguna de les seves parts, tan aviat com s'assumeix arbitràriament una part delimitada de la vida, però no el tot, aleshores, perd el sentit, deixa de ser un conjunt únic i tot esdevé arbitrari.

                                                                     *** 

La majoria de les persones tenen en el cap idees estereotipades sobre la vida. Cal alliberar-se de totes les idees, de totes les formes d'anquilosament; renunciar als aferraments i tenir el valor de deixar-ho anar tot. Abandonar totes les normes, totes les convencions, i gosar donar el gran salt en el cosmos. Aleshores, només aleshores, la vida esdevé infinitament rica i esponerosa, fins i tot enmig del patiment més profund.

(Fragments adaptats de Una vida conmocionada. Diario 1941-1943. Rubí: Anthropos, 2007.)

Aldous Huxley

Parlar sense mesura i indiscriminadament és moralment dolent i espiritualment perillós. [...]

Si analitzem les paraules que deixem anar al llarg d'un dia qualsevol, ens adonarem que la majoria es podrien classificar en tres grups principals: paraules inspirades per la malícia i la poca caritat envers els nostres semblants; paraules inspirades per la cobdícia, la sensualitat i l'amor propi; paraules inspirades per la pura imbecil·litat i pronunciades sense solta ni volta, simplement per fer un soroll que ens distregui. [...] 

Totes aquestes paraules vanes, tant les ximples com les egocèntriques, així com les poc caritatives, esdevenen obstacles en el camí del coneixement unitiu del fons diví, una dansa de pols i mosques que enfosqueix la llum interior i exterior. La cura de la llengua (que també és, evidentment, una cura de la ment) no és només una de les mortificacions més dificultoses i penetrants; també és la més fructífera.

(La filosofia perenne. Lleida: Pagès editors, 2008.)

Presència

Presència, en el sentit d'estar present en la situació en què ara em trobo: lloc, moment i circumstàncies, tant les internes com les externes. Aquesta és una qualitat superior, poc habitual. No obstant això, cultivar-la esdevé fonamental per a qualsevol persona que vulgui viure una vida plena (un clar exemple d'això és el valor que se li atorga en la tradició budista).

En la presència hi va inclosa l'atenció conscient, és a dir, l'atenció acompanyada de la consciència o seguiment d'aquesta atenció. L'atenció conscient que observa amb un interès que no busca res, que no jutja ni interfereix en allò que es manifesta (mindfulness) estaria integrada en la presència a què ens referim. Però, tot i ésser això tan estimable, encara hi ha més.

L'element addicional que volem destacar és l'obertura. Aquesta actitud, a través de la qual expresso, no només que puc aguantar estar ara i aquí amb això que està succeint, sinó que vull estar-hi, sense presses, encara que potser no em resulti gaire útil o agradable. L'obertura explicita un lliurament profund cap a l'altre (els altres) o cap a la situació. En aquest estat, la ment queda en silenci i l'acció, quan apareix en forma de gestos, actes o paraules, transmet l'afecte espontani en què es basa aquesta disposició incondicional a l'acollida.

A la major part de nosaltres la presència sostinguda ens costa, ja hem vist per què. Però es pot treballar. El camí a seguir és la determinació a practicar-la sense parar esment en les dificultats.