Anselm Grün

Busca l'energia interior
que es troba en el lliurar-te i no pas en l'ego.
Troba l'equilibri just
entre el lliurament i el teu jo,
entre satisfer les expectatives dels altres
i fixar els teus límits.
No sempre és fàcil.
Però buscar aquest equilibri és beneficiós.

Para atenció als teus sentiments
per tal que puguis trobar l'equilibri just.

Copsa dins teu
quins efectes et produeix el lliurar-te.
És bo que que et sentis viu en aquest lliurament.
Si et sents utilitzat,
si experimentes rancúnia,
és senyal que et cal revisar els teus límits.

És important que et sentis lliure.
Tal vegada el lliurament
s'ha convertit en un simple deure.
Aleshores ha passat a ser una obligació,
i tu has perdut el teu centre.

Tal vegada els límits que has establert
han esdevingut una necessitat.
Escolta el teu interior
i tracta de descobrir
quin efecte tenen en tu
els límits que has traçat.

Pregunta't
si aquests límits et regalen pau interior
o si fan que la teva vida es torni estèril.

Adona't en el fons de tu mateix
que allò important és que la teva vida flueixi.
Sempre que flueix i tu estàs en harmonia
amb tu mateix, pots confiar
d'haver trobat l'equilibri just
entre posar-te límits i lliurar-te.

Nota el teu interior i atura't a considerar
si beus de la font de l'Esperit de Déu,
o si beus del teu dipòsit de força i amor.

Sentiràs que
quan beus de la font divina,
ella flueix en tu
sense esgotar-te.
Perquè la font divina brolla per sempre.


(Encuentra tu equilibrio interior. Sal Terrae: Maliaño (Cantàbria), 2008.)

Nivells de consciència

Tot referint-se a una persona, és habitual fer servir l'expressió "el seu nivell de consciència" o "com de desperta està", per indicar el punt en què es troba el seu desenvolupament espiritual. Naturalment, una valoració d'aquest desenvolupament en relació a una persona determinada l'hauria de dur a terme, si fos el cas, una altra persona que ja hagi avançat molt en aquest camí. Sigui com sigui, en el nivell més alt de consciència hi hauria la persona totalment alliberada (il·luminada, santa, plenament realitzada), i en el nivell més baix hi hauria la que s'identifica cegament amb les demandes del cos i les tendències més primàries de la ment. Un cos i una ment que els considera totalment sobirans, deslligats i independents de la resta d'éssers vius. En algun punt entremig ens hi trobem avui dia gran part dels éssers humans.

Com menys consciència hi ha en una persona, més temors, confusions i disbarats l'acompanyen; més patiment per a ella i per als qui s'hi relacionen. Ella mateixa crea l'infern en què viu i contribueix a què en el món apareguin part dels mals que hi podem trobar. Aquests mals no tenen vida pròpia, són els efectes de la manca de consciència, la qual es concreta en abusos, enganys, desitjos desbocats, o qualsevol altra manifestació pròpia d'un cor glaçat.

Per extensió, també podem referir-nos al nivell de consciència que sembla que predomina en un cert grup o en una societat. En aquest segon cas, podem fixar-nos en els valors, les actituds i els ideals que es manifesten en aquell col·lectiu. Tant en els individus com en els grups hi poden haver avenços i retrocessos en aquesta dimensió. No tot allò que és percebut com a expressió de la nostra naturalesa primordial queda sempre integrat de ple en la nostra existència. Malauradament, haver albirat la llum no ens assegura pas que ja mantindrem la bona direcció. Som ben capaços de girar-nos-hi d'esquena i tornar a les tenebres. Això és trist, però no serà fatal mentre no oblidem que la llum sempre hi és i ens espera.

Miquel Martí i Pol

MÉS COMPRENDRÀS

Més comprendràs com més els mots t'apropin

a la vora del riu de tu mateix

i sense por t'encaris amb la teva

fluent realitat.

Mudances, ritmes,

no fan més que ennoblir-te i afermar-te

quan els saps assumir sense recances.

Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi

del projecte de tu i accepta totes

les solituds i totes les mancances

sense neguit.

Fes de l'amor la norma

que t'alliberi de temors i angoixes

i et faci clars els horitzons del somni.

DINS TEU

Si saps que tot és provisori, fes-te

dins teu, amb urc, un reducte i defensa't

del fluctuar girant-hi els ulls sovint.

No et vulguis tanmateix massa allunyat

de les coses, no fos que el teu reducte

se't convertís a poc a poc en un

ermot, on tot és dur i eixarreït.

Estima la bellesa que t'envolta

i que se't dóna clara i generosa,

i en tu i per tu estima també els altres,

car d'aquests dos amors te'n pervindrà

l'harmonia i, tal volta, la grandesa.

(Poesia completa. Edicions 62: Barcelona, 2008.)

Preocupació

La preocupació ens fa perdre consciència del present (és una pre-ocupació) i ens situa de ple en l'especulació sobre el futur. Respon al desig de controlar determinades situacions. Però aquest desig només és motiu de malestar, per l'esforç, i de frustració, pel fracàs.

La preocupació expressa temor i orgull alhora, perquè mostra manca de confiança i d'acceptació. Preocupar-nos ens afebleix. Reforça les tendències i les inclinacions negatives que ens condicionen i que constantment projectem en els nostres pensaments sobre les coses que sentim que ens afecten. Al capdavall, la preocupació és la prova que encara no hem descobert què som realment.

Viure despreocupat no vol pas dir esdevenir algú indiferent, frívol o irresponsable. Podem no tenir gaires preocupacions i, en canvi, atendre com cal les nostres ocupacions. Les ocupacions sempre estan en contacte amb la realitat perquè són accions que actuen sobre el present.

Podem optar, doncs, per ocupar-nos en cada moment d'allò que convé que sigui atès, seguint la guia del cor i sense voler-hi imposar unes expectatives determinades. Aquesta actitud més compassiva i amorosa ens ha de permetre desfer-nos de les angúnies, mantenir la pau sense desentendre'ns del nostre efecte en el Tot en què habitem.

Res no canvia. Tot és diferent

Abans d'haver sentit a parlar de la meditació és molt habitual trobar-se en un estat en què ens identifiquem del tot amb el cos i amb el contingut dels nostres pensaments, les percepcions, els sentiments i les emocions. Aquesta és l'actitud ordinària, la que ens fa reaccionar constantment i de manera gairebé mecànica davant de tot allò que capta la nostra atenció.

Potser arriba un dia en què ens fixem en la meditació i comencem a practicar-la. Aleshores, de forma progressiva sorgeix una gran descoberta: jo no sóc allò que em passa, allò que penso, sento o percebo. A més, les coses tampoc no tenen per què ser tal com es presenten ja que, de fet, m'apareixen segons allò que jo projecto en elles. Aquesta descoberta va generant un canvi radical de perspectiva i d'actitud. Hem de reconèixer que ho capgira tot, tant pel que fa al món, com a la ment o a les relacions amb els altres i, sobretot, en relació a què (qui) sóc jo.

Si continuem per aquest camí d'exploració d'unes preguntes que havíem ignorat (qui sóc, què és un pensament, què n'he de fer de les emocions, què és real, què puc escollir i què em ve donat, estic sola...?) perquè ens semblaven trivials o absurdes, van perdent força certes idees que havíem incorporat i reforçat amb el pas dels anys, com ara la consistència de la identitat personal. Ens adonem que el jo social (o psicològic) amb què ens presentem és una construcció necessària, però que és quelcom sobreposat. Sobreposat a què (qui)?

Podem, doncs, observar amb més equanimitat tot allò que sorgeix, tot allò que ens afecta. Però les coses continuen sorgint i ens continuen afectant, tal com passava abans de començar a meditar. Què ha canviat en nosaltres? A banda dels beneficis ja coneguts que incorpora el fet de poder objectivar allò que experimentem, hi ha algun altre element nou, significatiu? Sembla que sí, un canvi fonamental és que, de mica en mica, creix la nostra capacitat de substituir l'atenció sobre el contingut dels pensaments per l'atenció sobre el procés en què sorgeixen. Aquesta diferència recol·loca el jo. Ara ja no és una identitat particular, perquè els continguts que apareixen ja no són allò essencial. El jo que observa deixa de tenir trets personals i perd consistència, es va tornant més difús. En el límit, resulta indestriable del sorgiment que reconeix. Ja no hi ha dos, observador i fenomen observat. Els dos es fusionen en l'observació que els engloba.

Veiem que res no ha canviat. Alhora, tot és diferent. El cercle s'ha tancat amb el retorn al punt de partida: l'existència, arran de terra, com a ésser humà. Però un ésser humà que ara sap que ho és tot en el corrent de la Vida, i res, fora d'ell.