Atura't i observa

Només això, atura’t del tot i observa. Abandona per uns moments tota activitat del cos i de la ment. Queda’t amb la simple consciència d’existir, de formar part del corrent de Vida que t’envolta. Arracona el fer i el voler, deixa tot l’espai a la plenitud del teu ésser. No és cap cosa estranya aquesta, tampoc no és difícil. Estrany i difícil ─tot i que ens hi hem acostumat─ és viure constantment abocats al soroll i l’agitació, d’esquena a la nostra naturalesa.

En dir “prou!” retrobem la qualitat de l’instant absolutament lliure, el present que no està al servei de ningú ni de cap ocupació. Pot ser que aquesta aturada en sec sigui curta, tant li fa, no deixarà de produir efectes. Sobretot, es posa en marxa una transformació profunda de la persona quan s'ajunten petites aturades que es van acumulant al llarg del temps.

Hi ha cops en què aquesta mena d’instants ens sorprenen quan no els cerquem. Com una benedicció, poden presentar-se enmig del silenci o de la solitud. Molts cops, gràcies al contacte no mediat amb la naturalesa, que és la nostra mare i la nostra millor mestra. La contemplació del mar, unes muntanyes, un desert o una tempesta, ens permeten aquest retorn cap el centre de l’existència.

La meditació és una de les portes d’accés més efectives a aquesta dimensió que, de tant en tant, albirem o intuïm enmig dels nostres quefers diaris. Ens manté suspesos fora d’aquest temps artificiós, unidireccional, que no parem mai de fragmentar i empaquetar. Un temps buit i sense sentit, el qual ─no pot ser d’altra manera─ és viscut tràgicament: un temps de descompte fins a la dissolució.

Els instants de contemplació pura (no interessada) ens permeten reconciliar-nos amb allò que realment som. En aquests retrobaments intemporals estem en condicions de reconèixer cap a on volem anar i posar-nos en camí.