Sóc amable?

En un extrem hi ha les persones que viuen enlluernades per elles mateixes. Volen estar sempre en el centre d'atenció de les coses i no s'interessen per cap situació en què no s'hi puguin col·locar d'aquesta manera. Persones que neguen i arraconen tota ombra interior perquè es veuen a si mateixes com un model a admirar per tothom. 

En un altre extrem hi ha les persones que es situen sempre per sota de les altres. Consideren que mai no fan res prou bé i que els seus esforços per imitar els models que adopten no tenen gens d'èxit. Persones que s'amaguen perquè no es consideren mereixedores de res de bo o que es castiguen amb duresa pel fracàs continuat amb què valoren la seva vida.

Les del primer grup difícilment s'interessaran de forma seriosa per la meditació: senzillament, no els cal per a res. Les del segon grup sí que s'hi poden acostar, si encara els queda un mínim de confiança en elles mateixes, però hi ha un risc molt alt que no els resulti útil. Entre altres raons, perquè a aquestes persones els costa molt de ser amables amb elles mateixes. I el cas és que el necessitem com l'aigua aquest afecte intern que s'adreça al mateix cor que l'ha generat.

En el camí de la meditació ―però, també, en qualsevol altra via interior―, és important procedir amb amabilitat. El nostre nucli primordial no trontolla, és amorós i resplendent sempre, fins i tot en els moments en què queda més ocult per l'angoixa, el dolor o la desesperació. Si ho tenim present, podrem aplegar forces per superar les dificultats del moment. No ens sentenciarem i condemnarem tan sovint per les errades i les febleses sinó que, sense ignorar-les ni atenuar-les, les podrem comprendre i acceptar com a part del camí i de l'aprenentatge.

Finalment, aquesta amabilitat cap a un mateix resulta imprescindible per poder oferir una amabilitat autèntica als altres. Sense l'estimació bàsica i incondicional cap a un mateix, l'estimació cap a fora no és possible. No sorgirà mai de forma espontània ni serà genuïna. En el millor dels casos serà el resultat d'una imposició, una exigència forçada que es sostindrà mentre es pugui, però que no esdevindrà una font de goig compartit, sinó un motiu de desgast i de noves frustracions.