Nedar contra el corrent

Com puc mantenir-me en la via del no-jo, sense prendre gaire mal, quan tinc al davant persones molt centrades en el seu jo i que, per tant, busquen de satisfer-lo en tot moment? Com puc romandre fidel al meu propòsit de transformació personal si m'envolta tanta incomprensió i oposició?

La inquietud que expressen aquestes preguntes és recurrent entre moltes persones que s'han compromès a avançar per una o altra via espiritual quan s'adonen de les dificultats que comporta aquest compromís enmig d'una societat com la nostra d'avui. Aquí hi ha, certament, uns quants aspectes i elements a considerar. Podem centrar-nos ara, breument, en tres dels més rellevants.

En primer lloc, tret de casos excepcionals poc freqüents, ningú no és cridat a convertir-se en màrtir. Davant de l'amenaça imminent o de l'opressió ja desfermada ens hem de protegir i defensar, tant el cos com l'esperit. Això vol dir, sempre que sigui possible, evitar, bloquejar, apartar-se, fugir... en tot cas, no respondre amb més violència. Com dèiem abans, hi pot haver circumstàncies extremes en què calgui ser molt enèrgics o recórrer a un cert grau de força per a protegir-se un mateix o bé per a protegir a d'altres. Però, fins i tot en aquests casos, cal excloure en la resposta la desmesura, l'odi i la crueltat. Així, per exemple, una persona santa, un bodhisattva, podria arribar a matar un pertorbat mental que està a punt de fer esclatar una bomba dins d'una aula plena d'infants. Amb aquest acte, el bodhisattva assumeix la responsabilitat i la càrrega d'una mort per tal de salvar les criatures i, també, per tal d'evitar al pertorbat la responsabilitat i la càrrega d'una massacre imminent. Hi ha compassió, doncs, per les criatures i pel pertorbat. És prou clar que en circumstàncies menys dramàtiques la resposta pot seguir un altre curs.

Observem, en segon lloc, que les dificultats no ens haurien de servir d'excusa. Les dificultats, unes o altres, no es poden evitar del tot; de fet, són necessàries per poder avançar. Sense aquests obstacles no ens esforçaríem, no posaríem a prova la determinació, la paciència, la capacitat de perdonar, la generositat o la benvolença. Tampoc no tindríem una certa mesura dels avenços. Així doncs, convé agrair aquests entrebancs, per més que en determinats moments ens puguin resultar dolorosos, irritants o desagradables. Recordem  la reflexió que, en un altre context, formulava Kant: l'ocell no vola malgrat la resistència de l'aire, vola aprofitant-la.

Finalment, no hem de perdre de vista que l'aventura en què estem immersos és personal, en el sentit que no podem exigir ni esperar dels altres que ens segueixin, que assumeixin el mateix repte. L'evolució de cada persona és la que és en cada etapa de la seva vida, nosaltres mateixos probablement ja hem passat per èpoques diferents. D'aquí ve que ens cal avançar sense atropellar ningú i sense voler arrossegar els altres. Ja farem prou si podem ajudar algú a desvetllar-se una mica. 

Per tant, res de nou, ens cal atenció, lucidesa, tolerància i mantenir el cor tan obert com en siguem capaços davant de tothom. Tot plegat, sense lamentacions i sense esperar res a canvi.