Els núvols i el cel

Aquesta és una de les imatges tradicionals més usades per a presentar determinats aspectes relacionats amb la meditació.

La nostra naturalesa essencial, primordial, correspon al cel en un dia clar. Tal com el veiem aleshores, el cel ens apareix obert per totes bandes, homogeni i sense límits. Els núvols, siguin inofensius o amenacin tempesta, no són el cel. Estan en ell durant un temps: creixen, evolucionen i es desfan. Els núvols no poden canviar el cel. I sabem que, per damunt dels núvols, sempre continua el cel.

Quan algun estat mental s'imposa en mi, el cel que sóc es comença a tapar. Mentre aquests núvols hi siguin, estaré ofuscat. La ment quedarà reclosa en un espai molt més estret, perdrà l'obertura i la transparència que li és pròpia. La manca d'atenció fa que molt sovint confongui els núvols amb el cel. Aleshores, la situació pot tornar-se problemàtica en qualsevol moment, perquè els núvols són inquiets, inestables. Quedo a les mans d'una dinàmica externa en la qual no puc intervenir. Perdo la lucidesa i la pau. Escapço la llibertat.

Tot i això, convé tenir present que els núvols formen part del potencial del cel, de la seva capacitat creadora i transformadora. No són doncs, elements estranys, aliens. De la mateixa manera, tot allò que succeeix en la ment és manifestació de les seves facultats. Ens cal acceptar-ho amb equanimitat, tal com acceptem la presència dels núvols.

Poder recórrer a aquesta analogia ens ajuda a no oblidar del tot, tant en els moments més difícils com en els moments de més eufòria, el caràcter insubstancial, relatiu i finit que tenen tots aquests trastorns, al marge del seu signe i de la intensitat amb què els experimentem.

Fernando Pessoa

Marrec desconegut i brut que jugues al meu portal,
no et pregunto pas si em portes un missatge dels símbols.
Em plaus perquè mai no t'havia vist abans d'ara,
i, si poguessis anar net, és clar, series un altre marrec
i no vindries aquí.
Juga en la pols, juga!
Considero la teva presència només amb els ulls.
Val més veure una cosa sempre per primera vegada que no pas
conèixer-la,
perquè conèixer és com no haver vist mai per primera vegada,
i no haver vist mai per primera vegada és només haver sentit a dir.

La manera d'anar brut d'aquest marrec és diferent de l'anar
brut dels altres.
Vinga, juga! En collir una pedra que et cap a la mà,
saps que et cap a la mà.
¿Quina filosofia podria mai atènyer una major certitud?
Cap, i cap no podrà mai venir a jugar al meu
portal.

                                          .......

Si volen que tingui un misticisme, doncs sigui, el tinc.
Sóc místic, però només amb el cos.
La meva ànima és simple i no pensa.

El meu misticisme és no voler saber.
És viure i no pensar que es viu.

No sé què és la Natura: la canto.
Visc al cim d'un turó
en una casa blanca i solitària,
heus aquí la meva definició.


(Fernando Pessoa, Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.)

Bengales (II)

L'orgull és un amor propi excessiu. La temeritat és un excés d'audàcia. L'obstinació, un excés de fermesa en els propòsits, en les decisions... Són desmesures, abusos. Desequilibris relatius a quelcom desitjable.

L'amor propi, l'audàcia i la fermesa són imprescindibles en la via interior.

En cada ocasió, com ho he de fer per prendre la decisió bona? No ho puc fer. Les coses bones i les coses dolentes són productes de la meva ment: elaboracions internes o assumpcions externes. Anomeno bo allò que ara em sembla bé (adequat, correcte, desitjable), i anomeno dolent allò que ara em sembla malament (inadequat, erroni, avorrible). 

Només governo la meva actitud i la meva intenció. Els resultats no són el fruit de la meva voluntat personal, estan immersos en la dinàmica d'interrelacions que abasta tot el món.

Jo no faig i desfaig, perquè res no comença ni acaba en mi. Participo en aquells fets que es duen a terme a través meu.

L'ego està al servei de les necessitats i interessos del cos. És creat i mantingut per la ment quan opera al servei de la vida del cos.

L'ego no és cap enemic a batre. La ment, tampoc. L'un i l'altra són expressió de l'Ésser; tot ho és. La via interior reorienta i focalitza la ment. Quan la ment es va tornant estable i clara, l'ego deixa de governar l'existència i, sense desaparèixer, cedeix el poder, abandona tot protagonisme.

Naixement i mort

Potser el darrer tabú que mantenim és la mort. Un assumpte que sembla que no es pot abordar gairebé mai, si no és que ja la veiem a la porta. I encara. És considerat de mal gust esmentar-la fora del context particular d'una defunció. Costa de creure quan te n'adones, però és ben bé que intentem ignorar-la com si no existís, com si fos una circumstància molt desgraciada que només afecta els altres. Però morir no és cap desgràcia que ens ocorri (malgrat que hi hagi morts que ens resulten molt tristes o doloroses). De fet, des de la perspectiva temporal del cos, tots els qui ara respirem ja estem morts. Només queden per concretar els detalls: el dia, l'hora, el lloc i la manera; però del desenllaç no en tenim cap dubte. Convé, doncs, donar la mort per cosa feta i veure quina significació pot tenir aquest fet mentre duri la vida.

Tenim molta por de morir perquè no hem entès gaire què és el viure. Pensem que estan en oposició, que vida i mort són l'una el contrari de l'altra. Malvivim com éssers aïllats i mig desesperats (això sí, molts cops, en una desesperació tranquil·la, civilitzada), abocats a una fugida absurda contra rellotge. Però hi ha bones raons per creure que no és així, que vida i mort no s'oposen, sinó que es complementen. Sense l'una no existiria l'altra. Néixer i morir són moments de transició dins d'una dinàmica que no ha començat amb la formació del cos i que no acabarà amb la seva dissolució. És només quan ens identifiquem exclusivament i de ple amb el cos, que apareixen un principi i un final que semblen absoluts i definitius. 

La meditació ens permet anar sortint d'aquesta trampa que consisteix a creure que som aquest cos que ha nascut i ha de morir. Som en un cos, però no som el cos. Els moments d'observació desinteressada de tot allò que experimentem en la ment (pensaments,  sentiments o sensacions) es duen a terme, precisament, des d'allò immutable que hi ha en nosaltres, allò que reconeixem com la Consciència o el Testimoni. Des d'una serenitat clara i espaiosa que està fora del temps, perquè en ella no existeixen ni dolors del passat ni anhels pel futur.

M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.