3 de nov. 2013

Casa meva és casa vostra

"Si és que hi ha cases d'algú", cantava Jaume Sisa.

En la comunicació els determinants possessius (meu, meva, teus, seves...) són molt pràctics. Ens permeten identificar ("aquesta és la teva cadira, aquella és la meva") i establir o assenyalar límits en l'àmbit social ("la bicicleta groga és meva, no la remenis"). Convé respectar les convencions establertes en la comunitat en què vivim, i sobre la propietat privada també hi ha convencions establertes; ja siguin lleis, normes, regles o costums.

A banda d'aquesta dimensió pública en què apareixen els determinants possessius hi ha la dimensió que podem anomenar personal, aquella que prenen aquests termes en la vida de cadascun i cadascuna de nosaltres. Pel que fa a l'àmbit que aquí ens interessa, la creença en què hi ha quelcom que és propietat meva, alguna cosa de la qual en sóc posseïdor, resulta un llast que pot bloquejar completament els avenços. Això és així perquè mentre afirmem el meu o la meva d'alguna cosa estem exhibint i reforçant l'existència d'un jo diferenciat (l'amo o la mestressa de la cosa posseïda).

No ens convé, doncs, aquesta identificació amb el paper de propietaris d'una cosa o altra, sigui la que sigui. Significa això que no hem de tenir res propi? No necessàriament. Per a la gran majoria de persones aquesta no és una opció encertada. Significa, més aviat, que cal canviar la relació establerta amb aquelles coses que tenim a l'abast i que, convencionalment, anomenem meves o nostres. La paraula usdefruit pot ser una bona manera d'establir aquesta nova relació. Les circumstàncies potser fan que arribem a tenir l'usdefruit de determinats objectes (sigui un raspall de dents, uns estalvis o una casa de tres plantes). En podrem gaudir mentre es mantingui la relació, però no ens hi aferrem, perquè no hi ha en els objectes o els diners una part nostra. Potser algun dia perdré la possibilitat de continuar gaudint-ne (la propietat convencional); si és així, res no hauré perdut, perquè res no era meu. Quan entenc i accepto que el jo personal és una construcció mental que va canviant, una projecció sense cap essència, l'actitud cap als béns materials que m'envolten no pot ser una altra.

Cada vegada que dic meva d'alguna cosa, amb el convenciment que és una possessió personal, estic alimentant una dependència i una identificació; alhora, obtinc la prova que, en relació al jo, no he transformat en una veritat viva allò que potser havia comprès amb l'intel·lecte.

3 comentaris:

  1. M'ha agradat. Alerta però, amb la semàntica confonguem una relació d'usdefruit per una d'usufructuari. La diferència és abismal. En un canvi de propietat (de relació), el dret d'usdefruit desapareixeria, mentre que el d'usufructuari persistiria fins que qui disposés d'aquest dret, decidís deixa'l d'exercir. Per tant, potser hauria de preferir una relació d'usdefruit (tindria jo el dret) enlloc d'una relació d'usufructuari (pura llei de mercat).
    Ara bé, estic d'acord en què l'exercici que planteges t'ajuda a viure de manera més serena i a alliberar la ment de la dependència cap als béns materials.
    Una vegada més, molt bona entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació7 de novembre del 2013, a les 11:43

      Gràcies per l'observació, Xavi.

      Veig que en vaig fer un ús poc acurat del terme usufructuari. Em vaig basar en allò que indica un diccionari general, sense tenir en compte l'ús tècnic (legal) que se'n fa en l'àmbit del dret. Naturalment, la meva intenció era només lligar aquest terme amb l'usdefruit intuïtiu ("ús, o gaudi, de quelcom que no és meu"). Per tal d'evitar el malentès que provoca la paraula usufructuari modifico el redactat de l'entrada i esmento només l'usdefruit. T'agraeixo molt l'interès i la precisió.

      Salut!

      Elimina
  2. Molt bona entrada. Aquesta és una qüestió central.

    ResponElimina