Gratuït

És a dir, sense esperar res a canvi. Avui dia, de seguida relacionem gratuït amb quelcom que no requereix un pagament previ (gratis, de franc), però el terme no queda limitat als diners. Apunta cap a un acte perfet, plenament contingut en ell mateix, el qual no vol ser continuació ni inici de cap altra cosa.

Sembla que cada vegada resulta més inconcebible l'acte gratuït. Aquell que no és instrumental, que no té cap finalitat al darrere. Ens pensem que és una manera de fer pròpia de les criatures i dels beneits. L'esquema habitual en què ens movem diu, "fes A si vols aconseguir B i saps que A n'és una condició necessària". Si l'acció A no em servís per aconseguir B, ni cap altra cosa C desitjable, per què fer-la? I així passem els dies, entre càlculs i desigs, gestionant mitjans per assolir fins. Més o menys contents, quan els mitjans han estat eficaços (hem tingut èxit!); més o menys decebuts, quan no ha estat el cas (hem fracassat...).

Gratuït no és sinònim d'inútil o absurd. No significa inútil, perquè tot allò que fem, sempre acaba produint efectes. És inevitable, perquè com a éssers humans estem, dia i nit, en relació amb tot el nostre entorn. No significa absurd, perquè el sentit no habita exclusivament en l'àmbit de les transaccions interessades.

Saber escoltar. Sense estar a l'aguait del moment de rebatre, corregir, opinar o explicar res meu. 

Saber donar. Sense esperar l'agraïment. Sense voler sentir-me generós. Sense fer-ho per obeir un deure.

Saber contemplar. Sense preguntes. Sense objectius. Sense conclusions.

La gratuïtat no és vana. Quan ens hem esgarriat ens assenyala com retrobar el camí perdut.

Sóc amable?

En un extrem hi ha les persones que viuen enlluernades per elles mateixes. Volen estar sempre en el centre d'atenció de les coses i no s'interessen per cap situació en què no s'hi puguin col·locar d'aquesta manera. Persones que neguen i arraconen tota ombra interior perquè es veuen a si mateixes com un model a admirar per tothom. 

En un altre extrem hi ha les persones que es situen sempre per sota de les altres. Consideren que mai no fan res prou bé i que els seus esforços per imitar els models que adopten no tenen gens d'èxit. Persones que s'amaguen perquè no es consideren mereixedores de res de bo o que es castiguen amb duresa pel fracàs continuat amb què valoren la seva vida.

Les del primer grup difícilment s'interessaran de forma seriosa per la meditació: senzillament, no els cal per a res. Les del segon grup sí que s'hi poden acostar, si encara els queda un mínim de confiança en elles mateixes, però hi ha un risc molt alt que no els resulti útil. Entre altres raons, perquè a aquestes persones els costa molt de ser amables amb elles mateixes. I el cas és que el necessitem com l'aigua aquest afecte intern que s'adreça al mateix cor que l'ha generat.

En el camí de la meditació ―però, també, en qualsevol altra via interior―, és important procedir amb amabilitat. El nostre nucli primordial no trontolla, és amorós i resplendent sempre, fins i tot en els moments en què queda més ocult per l'angoixa, el dolor o la desesperació. Si ho tenim present, podrem aplegar forces per superar les dificultats del moment. No ens sentenciarem i condemnarem tan sovint per les errades i les febleses sinó que, sense ignorar-les ni atenuar-les, les podrem comprendre i acceptar com a part del camí i de l'aprenentatge.

Finalment, aquesta amabilitat cap a un mateix resulta imprescindible per poder oferir una amabilitat autèntica als altres. Sense l'estimació bàsica i incondicional cap a un mateix, l'estimació cap a fora no és possible. No sorgirà mai de forma espontània ni serà genuïna. En el millor dels casos serà el resultat d'una imposició, una exigència forçada que es sostindrà mentre es pugui, però que no esdevindrà una font de goig compartit, sinó un motiu de desgast i de noves frustracions.

Com són les coses?

Les coses no són de cap manera determinada, unívoca. Cada situació es manifesta oberta, polifacètica, i pot ser considerada de formes prou diverses. És cadascun de nosaltres qui hi posa un èmfasi o altre; qui les delimita i les simplifica a partir de les seves capacitats i expectatives i de tot allò, passat o present, que el condiciona. Sovint, aquesta interpretació immediata resulta una exigència pràctica inevitable, però no sempre. Convé, doncs, anar molt amb compte per destriar, primer, quan ho és i, segon, quina és la reducció que duem a terme en cada cas.

L'atenció manté oberta la possibilitat d'actuar d'una manera diferent, de formular-nos preguntes inèdites, de descobrir nous aspectes, de desafiar les rutines, les inèrcies, els hàbits... La consciència d'aquesta possibilitat creadora inherent a cada instant és una riquesa més enllà de tot preu. En canvi, passar-la per alt sistemàticament, o bé justificar-se amb expressions del tipus, "Ja tinc una edat en què...", "Sempre ho he (han) fet així...", "Aquestes coses no es poden canviar..." o "Si fos tan senzill ho faria tothom...", afegeix nous grillons a les cadenes que, sabent-ho o ignorant-ho, anem arrossegant.

A vegades les preguntes més senzilles costen molt de descobrir. A tall d'exemple: "Per què porto un rellotge lligat al canell?". Doncs resulta que me'n van regalar un quan era petita i em vaig acostumar a mirar-lo, tant, que vaig acabar creient que l'havia de menester per poder saber l'hora (El miro perquè el tinc, o el tinc perquè el miro?). O potser vaig veure que al meu voltant tothom en portava un, i jo no volia ser menys que els altres. Avui dia, tal vegada ja no em cal saber l'hora constantment i, quan l'he de saber, ja tinc altres llocs on veure-la o persones a prop a qui demanar-la. O potser no és així i, efectivament, em cal tenir un rellotge a la vista tot sovint. Sigui quina sigui la conclusió, pot valer la pena fer-se la pregunta. Si mai no me la faig, podria passar-me la resta de la vida passejant absurdament amunt i avall una maquineta del tot prescindible.

Rainer Maria Rilke

"Àdhuc els millors s'equivoquen quan fan servir paraules per a significar el més silenciós de tot i que és gairebé inefable. [...] Si vostè es manté en la natura, en el que en ella és senzill, en el que és petit, en allò que gairebé no es veu i que tan sobtadament pot esdevenir gran i immens, si vostè estima el que és humil i, com un servidor, amb força simplicitat, tracta de guanyar-se la confiança d'allò que sembla pobre, aleshores tot li serà més lleu, més concentrat, més reconciliador, potser no en l'enteniment, que, estupefacte, sempre resta endarrerit, però sí en la consciència més pregona, en l'estar a l'aguait i en el seu saber de la vida.

Estimat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m'agradaria demanar-li que no s'impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d'estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d'això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà les respostes." 

(Text adaptat de Cartes a un jove poeta. Barcelona: La Llar del Llibre, 1994.)

Per primera vegada

Un dels beneficis de la meditació, a mig termini, és una major capacitat per veure les situacions, les persones i les coses com si sempre fos la primera vegada que ens les trobem. És ben senzill adonar-se que no solem actuar així. Més aviat reaccionem a partir de les nostres creences, opinions i altres idees adoptades, o bé enduts per alguna por o inseguretat. Quan som força joves és fàcil que tinguem una visió molt simple del món, una en la qual les coses són blanques o negres, sense escletxes. Amb el pas dels anys i les experiències viscudes potser anem modulant aquesta divisió infantil i admetem els matisos. No obstant això, també podem acabar consolidant i assumint uns altres estereotips, tal vegada més sofisticats, però estereotips al capdavall.

Veure cada cosa amb una mirada fresca, com si fos el primer cop, significa posar entre parèntesis aquestes reaccions automàtiques. No cal voler-les bandejar totes, perquè no resulta imprescindible ni deu ser gaire viable. A banda d'això, pot succeir que algunes siguin prou encertades o convenients en l'ordre pràctic de les coses. Però no hi ha cap necessitat d'anar tan lluny: poder-les posar en suspensió ja és suficient. L'obertura que es genera permet descobrir aspectes que havíem ignorat, ofereix un espai per a l'espontaneïtat, per a la creació de quelcom nou, diferent de la repetició obtusa que dúiem a terme. Aquest marge de llibertat ens dóna una nova ocasió per a prendre una actitud o una decisió més encertada davant d'allò únic que es presenta en cada moment. 

Deia Raimon Panikkar, citant la seva mare, "Benaurats els qui no escarmenten, perquè ho tornarien a fer". Doncs es tracta d'això: de treballar per mantenir aquesta innocència madura de qui sap no escarmentar. Fins i tot, o sobretot, després de tenir bones excuses per fer-ho.